Pepe Clavier: ‘Mai he aconsellat a un atleta que abandone els estudis o el treball per estar en l’elit’

José Ignacio Clavier Montoro (64 anys) és l’entrenador més veterà del Club d’Atletisme Safor, entitat de la qual també va ser president entre els anys 1987 i 1993. Es va jubilar en la Telefónica, on va treballar com a tècnic de manteniment a Catalunya, en un poble prop de Manresa. En tornar a Gandia, a principis dels 80, és quan s’aproxima al club ‘groguet’. L’entrevista, on repassa diversos aspectes de l’atletisme local i del club, discorre en la pista de Gandia, prop de la corba de l’eixida dels 300, una zona on els arbres sempre donen ombra, i on solia ubicar-se per a entrenar el seu amic Toni Herreros, amb qui va coincidir fins que va faltar, en l’any 2015.

Pepe Clavier, en la pista d’atletisme de Gandia.

 

¿Com es va iniciar en l’atletisme?
-En realitat vaig començar practicant futbol i tennis. Vaig entrar en les curses populars i en l’atletisme a mitjans dels anys huitanta, sobretot després de conéixer Peio Kuadra Gastesi, un dels primers entrenadors nacionals que hi havia a Gandia, que va vindre de Pamplona, va treballar en el CA Safor i després com a tècnic en la Fundació Esportiva Municipal. El CA Safor s’havia fundat a finals de 1980 i quan jo arribe com a monitor, amb 27 o 28 anys, el presidia Javier Estruch. Ja estava per ací Toni Herreros, com a atleta de fons i monitor, encara no era entrenador nacional. La construcció de la pista, a mitjans dels anys 80, va ser fonamental per a impulsar l’atletisme a Gandia. Almenys nosaltres ja teníem eixa sensació de ser més professionals, vam passar de pegar-li voltes al camp de futbol a entrenar en una pista moderna, on també hi havia unes bones instal·lacions per a practicar llançaments o alçada. Pel que fa al CA Safor, en eixe moment ja hi havia una certa estructura de club, i una escola amb monitors però, a diferència d’ara, les classes es feien dins dels col·legis, com el Carmelites o el Mondúver. L’atletisme continuava progressant i en 1993 Gandia va acollir el Campionat d’Espanya Absolut a l’Aire Lliure, una fita històrica.

 

¿Quins records té de Toni Herreros?
-Toni Herreros era una institució en aquell moment, a l’igual que Peio Kuadra i Toni Puig. Un treballador nat, boníssima persona. Era el que s’ocupava de la secretaria tècnica, de molts tràmits… Va ser una gran pèrdua. Jo, encara, quan entre a la pista mire cap a eixa corba, (assenyala l’eixida dels 300 m.) com buscant-lo de forma instintiva, perquè ell acostumava a estar ahí.

 

¿Ha conegut canvis en la pista d’atletisme de Gandia?
-Sí, de fet bona part d’estos terrenys eren horts del meu avi. El camp B es gastava per a futbol. Quan es va construir era una de les millors d’Espanya, la selecció espanyola feia ací concentracions de llançament i velocitat, però ara necessita millores.

 

Comenta que Toni Herreros, Peio Kuadra i Toni Puig van iniciar una època daurada de l’atletisme a Gandia.
-Sí, així és. Herreros tenia a bons fondistes i saltadors, Kuadra a bons perxistes, Toni Puig bones velocitats… A més, açò va coincidir amb la desfeta de la secció d’atletisme del València CF, i molts atletes d’allà van vindre a Gandia, i en concret al CA Safor. Amb eixe nivell el CA Safor va fer el primer intent de pujar a Primera Divisió, en l’estiu de 1992, amb atletes com Andrés Denia, José Bernardo Muñoz, Carmen Pemán, Fidel Hernández, Jorge Burguera… El problema és que teníem molta il·lusió, però poca estructura del club. En aquelles finals els xics competien a Montsó (Osca) i les xiques al dia següent a Cartagena. S’acabà la competició de Montsó i Herreros i jo vam baixar amb el seu Opel Corsa a Cartagena, a vore a les xiques. També teníem un equip potent de cross, on estava Pau Roig, que va ser internacional en 10.000. Després sorgiren problemes interns, el que passa en tots els clubs, que si jo me’n vaig ací, que si tu allà… I va vindre una època de declivi. Afortunadament, en l’actualitat hem recuperat aquella esplendor. En tot açò també té molt a vore David Melo, que es va empenyar a tindre una bona escola d’atletisme.

 

Si volguera, ¿un atleta brillant podria desenvolupar la seua carrera esportiva des de Gandia?
-Sí, però el problema principal són els estudis, perquè toca prendre decisions. Però si aposten per Gandia no tenen cap problema a continuar progressant.

 

¿Què implica haver pujat a la “divisió de plata” amb l’equip masculí?
-A mi realment em fa vertígen, perquè costa molt pujar, però més mantindre’s. Hem de ser intel·ligents per a administrar-ho bé. Les xiques també han estat ahí, a les portes, i segur que acabaran conseguint-ho. A més continuen posicionades en primera línia en el cross, o la marxa. I s’ha pujat sense apenes fitxatges, amb gent de la casa, formada en el club, de la comarca.

 

¿Com valora la contribució dels atletes del Garbí en esta fase d’ascens?
-Molt important, perquè els llançaments era un punt fluix del nostre equip masculí, precisament on destaca el Garbí, els atletes de Juanvi Escolano. Per tant, jo crec que ha sigut una col·laboració molt fructífera.

 

¿L’atletisme de Gandia seria més fort amb un sol club en comptes de tres?
-S’ha parlat molt d’açò des de fa molts anys, però és una qüestió de directives. Jo crec a nivell tècnic, els entrenadors i els directors esportius estarien encantats de la vida d’unir-se… Però tampoc no em semblaria malament una altra fórmula: que cadascú funcione amb la seua escola, i que anem junts als campionats d’Espanya, en totes les categories.

 

L’atletisme és un esport on manen els resultats. ¿Açò el fa frustrant, o, al contrari, és part de la seua màgia?
-L’atletisme és un desafiament personal, un repte. Però, sincerament, a mi no m’agrada l’alta competició, trobe que en la vida hi ha altres coses. Per a mantindre’s dalt un s’ha de sacrificar molt, i econòmicament tampoc no paga la pena. És de veres que si un atleta està tota la temporada entrenant, i arriba un campionat d’Espanya i es posa nerviós i no li ixen les coses bé, això li cabreja, però per això està la tasca de l’entrenador, per a motivar-lo a continuar.

 

¿Alguna vegada ha aconsellat a un esportista que es deixe el treball o els estudis, i aposte per l’elit?
-Mai. No ho vaig fer ni amb el meu fill. Quan l’atletisme perjudica al rendiment dels estudis o al treball, preferisc que deixen l’esport, a nivell de competició, vull dir, perquè una persona que fa atletisme des d’aleví, normalment continuarà practicant-ho tota la vida. Hi ha atletes que tenen un potencial nat, i l’entrenador el que ha de fer és polir-lo. L’escultor barroc Miquel Àngel deia que veia l’escultura dins de la roca, doncs això passa als entrenadors amb els bons atletes.

 

¿Arriba un moment en què l’atleta pot triar amb quin entrenador vol estar o li convé més?

-No és normal, però pot passar. L’atleta ha de tindre fe en el seu entrenador. D’altra banda, fitxar per un club amb més de renom no sempre li dóna a l’atleta els resultats que espera.

 

¿Està dirigint-se bé l’atletisme des dels col·legis cap als clubs, o encara queda molt per fer?
-En els col·legis fan la programació bàsica que indica la Conselleria i poca cosa més. Nosaltres fem unes jornades escolars cada temporada en divendres on intentem que proven, coneguen la pista, i atraure’ls.Trobe que la fórmula ideal seria la dels Estats Units, on la pràctica esportiva se subvenciona als bons estudiants. El problema que tenim a Gandia és que els xicons, quan arriben a la Universitat, se’n van a València o a Alacant i deixen d’entrenar amb nosaltres. Els fondistes no necessiten tant tocar la pista i poden compaginar-ho, però els llançadors o els saltadors sí, i se’ls fa més difícil.

 

¿Quina opinió té de l’atletisme màster?
-Hi ha gent que està en contra, però a mi em sembla fenomenal, que continuen conservant eixe cuquet per l’esport, després d’haver competit de joves, i ara s’ho prenguen amb més calma, de plaer, que vagen als campionats amb la família…

 

¿Creu que vivim una època dolça per a l’atletisme femení?
-Trobe que sí, hi ha bones atletes. De fet, en l’escoles hi ha més xiques fent atletisme que xics. Per això el nostre equip femení cada vegada ha d’anar a més.

 

Per cert, ¿per a vosté quina és la prova reina, la marató o els 100 metres llisos?
-Les dos són espectaculars. La marató és un desafiament brutal, i els 100 metres una explosió. Són les més mediàtiques, on més s’ha fixat la televisió. Però també és complicada la perxa, un perxista ha de ser igual de ràpid que un velocista, en 30, 40 o 50 metres, amb un aparell que porta a les mans, i damunt després convertir eixa cursa en un bot vertical.

 

¿Per què l’atletisme continua tenint escassa repercussió mediàtica?
-Crec que una de les raons és que els sistema de competició no és com el futbol o el bàsquet, que fan una lliga regular d’equips amb partits cada cap de setmana. Com a molt tens els objectius de la pista coberta, i l’aire lliure. I ací quan comença la temporada, en octubre, no li pots demanar a un atleta que estiga al 100%. Per tant, és un esport individual, no de masses, i en eixe sentit i no és comparable. A banda d’això, en l’atletisme l’espectador ha d’entendre una miqueta què està veient.

 

A grans trets, ¿en què ha canviat l’atletisme en els últims 30 anys?
-Trobe que Barcelona 92 va ser un punt d’inflexió, s’inverteix més, i els entrenadors i atletes estan millor formats.

 

No hi hauria tants patrocinadors com ara…
-No, però sí recorde que nosaltres vam tindre uns anys el suport de Rafa Furió, de l’empresa Micro Estándar, que ens va recolzar.

 

¿Tenen més mèrits les marques que s’aconseguien quan els atletes tenien unes equipacions més antigues, o quan no es dedicaven exclussivament a este esport?
-Són marques per a llevar-se el barret, tenint en compte els mitjans que tenien. Jo crec que ara serien màquines.

 

Recentment la pista de Gandia es va homologar per a competicions oficials, però ¿com es podria millorar encara més?
-Es necessita més manteniment, reparar alguns clots al voltant de l’anella. Jo faria alguns canvis; tombaria la torre per a allargar la grada, li posaria una coberta, i també la pujaria perquè arribara al nivell del carrer. Això sí, ¡els arbres que no me’ls toquen!

 

Per últim, ¿com es veu d’ací a uns quants anys?
-La meua vida en el club comença a ser curta, ja tinc 64 anys. Per això m’agradaria transmetre esta experiència a uns altres entrenadors. / Text i foto: Josep Camacho. 

Etiquetes: