L’última gran cita de Genaro Rey va ser el Campionat Iberoamericà, disputat a Lima (Perú), i ja es prepara, un any més, per al campionat d’Espanya, que serà a finals de mes a Madrid.

¿Com va conéixer el CA Safor Teika?
-Quan vaig arribar a Gandia vaig buscar on practicar llançament de martell. Primer vaig conéixer a Juanvi Escolano i vaig estar en el CC El Garbí en 2017. En 2018 vaig passar al CA Playas de Castelló, on vaig estar fins a 2023, una etapa en la qual em va entrenar Pepe Clavier. En el CA Safor Teika estic des de 2024, seguint amb Clavier com a entrenador. Abans mai havia tingut entrenador, sempre he sigut autodidacta, i en l’Exèrcit també hi havia competicions militars.

¿Com va ser la seua trajectòria abans d’entrar en la categoria màster?
-Al principi vaig practicar salt de llargada i velocitat en 400 i 800 ml. En categoria absoluta vaig ser durant 13 anys campió d’Espanya en martell.

Ha continuat practicant esport després d’haver superat un càncer…
-Així és. En febrer de 2022 em van detectar un tumor de colon, arran del qual em van extirpar uns 50 centímetres, després vaig tindre sis mesos de quimioteràpia. No obstant, malgrat rebre la notícia vaig competir en el nacional de Badajoz i vaig aconseguir dues medalles de plata. En tornar, en març, em van operar a València. Vaig tindre uns grans metges i molta sort. Als tres mesos de l’operació ja vaig començar a entrenar, li ho vaig preguntar a l’oncòleg i es va sorprendre, també per l’edat, però així va ser. Encara no tinc les marques d’abans de la malaltia, però alguna que altra sí que he fet, estic començant a sentir-me com abans. Des que estic amb el Safor fa tres anys he aconseguit 9 medalles en campionats d’Espanya, i plusmarquista en la meua categoria.

¿Quina reflexió li mereix l’atletisme màster?
-L’atletisme màster és una passió, com al qui li agrada el golf o la pintura. Per a mi és una necessitat, una forma de vida. I continua agradant-me la competició, i guanyar. Ara bé, estic un poc disgustat amb la RFEA. A Espanya en som quatre mil atletes màster, paguem un “dineral” a la federació, 170 euros per la llicència, més cada campionat, i trobe que no rebem bons serveis a canvi. Fins fa uns dies encara no sabíem on anava a celebrar-se l’autonòmic del dia 13. En el Campionat Iberoamericà sols vam estar dos atletes espanyols, jo vaig aconseguir una medalla de plata i la RFEA sembla que encara ni s’ha enterat, ni s’ha posat en contacte amb mi… Tampoc no hi havia cap representació de la RFEA allà, a Lima, de fet jo vaig tindre que ser l’abanderat d’Espanya. En fi, lamentable.

Continua entrenant, però sense pista d’atletisme a Gandia…
-No està sent fàcil, de fet trobe que em va perjudicar en la competició en l’Iberoamericà no poder haver entrenat en la gàbia, on tinc les referències. Portem tot l’any entrenant a l’aire lliure en un descampat en la partida de Les Foies, prop del supermercat Family Cash, però hem d’estar molt pendents per si passa alguna persona, perquè pot ser perillós.

¿Com definiria al seu entrenador, Pepe Clavier?
-Som amics, com ungla i carn. Quasi som de la mateixa edat. He aprés molt d’ell, i ens tenim un gran “carinyo”. Sempre m’aconsella que em relaxe i siga més tècnic, perquè jo solc tirar massa de potència física. El martell és una especialitat díficil.

¿Quines característiques ha de reunir un llançador de martell?
-Diria que coordinació, velocitat i equilibri. Tota la resta són conceptes tècnics, que són més importants que el pes, per exemple.

¿Ha tingut alguna vegada alguna situació de perill amb el martell?
-No. Alguna vegada se m’ha trencat el cable, l’ansa… M’ha rebotat el martell dins de la gàbia… Però afortunadament sense majors conseqüències. Una vegada em vaig pegar un colp en la cadera perquè em va pillar just en el gir.

¿I què li sembla el club?
-És un club magnífic, amb moltes atencions cap a l’atleta, de seguida t’inscriuen en els campionats, i estic molt content. Som pocs atletes màster, però poc comencen a conéixer-nos en este circuit. / Josep Camacho.