Els principals títols de Xelo Mas en triatló daten dels anys 2012 i 2013, amb un bronze en el Campionat del Món de Duatló de Llarga Distància a Suïssa, una plata en el Campionat d’Europa Challenge a Vichy (França), també en llarga distància, i campiona d’Espanya de duatló olímpic, en tots els casos en grup d’edat 50-54 anys. En la Gala de l’Esport de Gandia de 2012 la van nomenar millor esportista. Ara, amb 62 anys, competeix en la categoria 60-64.

¿Per què va estar sis anys sense competir?
-Principalment per qüestions familiars, i a més amb la pandèmia es van deixar de fer competicions. A principis de 2023 ja havia pensat tornar, però vaig caure un bac en un supermercat i em vaig fer un desgarrament de menisc i un trencament muscular, i això em fa apartar tot eixe any. A principis d’este any vaig recuperar la mobilitat en el genoll i en març vaig reprendre els entrenaments, pràcticament de zero.

El passat 6 d’octubre en l’Ironman de Calella va ser segona en categoria F60-64, amb un crono de 13 hores. ¿Com va anar eixa competició?
-El segment de natació va ser feble, l’aigua no és el meu mitjà, i hi hagué molt d’onatge i meduses. La bicicleta és on més còmoda em trobe, però precissament per això vaig haver de mesurar les forces perquè després has de baixar i córrer una marató. Bàsicament vaig remuntar la classificació entre la bicicleta i la cursa.

Ha millorat marca en comparació a fa una dècada. ¿Com és possible?
-Així és, el de Calella va ser el millor Ironman dels quatre que he disputat. Li he dedicat més temps a l’entrenament, però també a la recuperació i al descans, que també ha de ser més prolongat conforme ens fem majors. Però la clau és l’entusiasme, moltes vegades estic entrenant i se m’oblida l’edat que tinc. Disciplina, objectiu ben marcat, però sobretot il·lusió.

El triatló requereix preparació física, però també fortalesa mental, sobretot en llarga distància. ¿Com s’entrena esta segona faceta?
-El dia de la competició es plasma tot el que una persona ha entrenat, per tant, eixe no és un dia per a qüestionar-se. ¿Poden haver-hi condicionants externs? Sí, el mal oratge, per exemple, però això ja no depén de tu. Jo no mire mai quin oratge farà el dia de la competició, perquè no serveix de res, m’emporte un “tallavents” per al ciclisme i avant. Sempre has de tindre un “pla B”. Només porte rellotge en la cursa, la resta de segments les faig per sensacions. També es pot trencar la cadena de la bici, o punxar-se una roda… En una competició tan llarga quan arribes al segment de córrer hi ha un desgast físic important, però a partir d’ahí és on treballa la ment. L’entrenament ajuda a superar els moments durs, que durant un triatló de llarga distància hi ha molts.

S’ha classificat per al mundial de Kona (Hawai), a disputar el pròxim 11 d’octubre de 2025. ¿Com el prepararà?
-La idea és no perdre la forma, però tampoc faré massa triatlons, sols dos mitjos o “half”, el de Peníscola, en abril, el de Borriana, en juny, i algun olímpic. Previsiblement a Kona hi haurà un centenar de dones de la meua categoria. Estar a Kona és un somni que tenim tots els triatles de llarga distància. Espere que tinga molta repercusió.

¿I com és ara la seua rutina diària d’entrenaments?
-Entrene unes huit o nou hores a la setmana, el cap de setmana el dedique a la bicicleta. Quan prepare un Ironman comence per 10 hores setmanals, i arribe a un pic màxim de 17 hores.

¿Sempre ha sigut una triatleta independent, o ha rebut consells d’entrenadors o nutricionistes?
-Sí, sempre m’he autogestionat jo els entrenaments. Sí que vaig seguir els consells, sobretot durant els primers anys, de la triatleta navarra Ana Casares, que per a mi continua sent un referent. Esta vegada l’alimentació me la va portar una nutricionista, Mireia Orengo. I és important també fer-se proves mèdiques d’esforç de forma periòdica.

Canviant de tema, ¿com veu la presència de la dona en l’esport, i concretament en el triatló?
-Cada vegada hi ha més presència, en curses populars i també en triatló. A Calella per exemple érem 500 dones de 3.500 participants de 91 països, va ser l’any amb més participació femenina. Però en l’estranger trobe que la presència de la dona en triatlons és major que a Espanya. També hi ha més joves que abans, supose que perquè ara les parelles es reparteixen les càrregues familiars i domèstiques. Encara que en un Ironman la mitjana d’edat de tots els participants va de 40 a 45 anys. A Gandia jo vaig ser la primera dona que va fer un Ironman, en 2013, però després hi ha hagut més.

També és monitora d’adults en l’escola d’atletisme del CA Safor Teika. ¿Com està resultant eixa experiència?
-Molt positiva, és una altra faceta que m’encanta, vore el progrés i com ells ho noten. Jo els ho pose fàcil, i ells estan molt motivats i il·lusionats, inclús alguns, que han començat de zero, ja competeixen en curses populars del circuit comarcal o han fet mitges maratons. Però l’objectiu principal és fer comboi, passar-s’ho bé, entrenar d’una manera divertida. Molts d’ells no han fet esport abans, portaven una vida sedentària, pel seu treball, o dones que per vergonya no s’animaven. Els dic que el més important és que creen un hàbit de vida saludable, no és precís fer una marató, però sí tindre un manteniment, perquè se senten més vius, més alegres, i més joves. I sobretot, els que són pares, són uns referents per als seus fills en l’esport, molt més importants que qualsevol esportista d’elit que isca en la tele. Enguany, a més, tinc quatre parelles al meu grup, i és molt bonic. / Josep Camacho.