¿Com va entrar en el club?
-Primer vaig apuntar als meus fills a l’escola d’atletisme, quan tenien 4 anys, i ha sigut gràcies a ells que després em vaig enganxar jo a l’escola d’adults. Els esperava en la grada de la pista però quan va començar a fer fred vaig pensar, he de moure’m, així no puc estar tot el curs, i així va ser. D’això ja fa huit anys. I abans no practicava cap esport. És molt fàcil començar des de zero.

¿Com és la seua dinàmica dins del grup d’entrenament?
-Entrene tres dies a la setmana, coincidint amb les sessions dels meus fills. Encara estan triant alguna especialitat, però en principi Àlex fa tanques i velocitat, i Joan triple salt. Jo he passat per molts entrenadors, actualment em porta Xelo Mas. S’ha generat un grup molt sa, d’amistat i comboi. La gent es pensa que sols estem correns però no, fem diversos exercicis. Comencem al setembre i acabem en maig, més o menys com el curs escolar.

¿Ha fet algunes curses populars?
-Sí, edicions de la Cursa de la Dona, i mitges maratons; a València, Santa Pola, i tres edicions de Gandia. Al final entres en la “roda”, perquè enganxa. No obstant, amb l’entrenament que fem en el grup d’adults trobe que és suficient per a estar en forma, a més, s’ha de conciliar amb la vida familiar i laboral. Però tot és qüestió d’organitzar-se.

Comenta que té dos fills bessons en l’escola i a més competint. ¿Estan a gust en el club?
-Sí, afortunadament van superar la temptació del futbol, i els agrada més l’atletisme. Els motiva vore que els seus pares fan el mateix tipus d’esport. A més, és l’esport més barat que hi ha, tant en matrícula com en l’equipació que necessiten. I el club facilita molt les coses, està molt ben organitzat, et regala la samarreta d’entrenament, tenen algun detall més…

¿Suposa un sacrifici portar als fills als caps de setmana als campionats?
-La veritat és que no, perquè portar-los és un premi per a ells i els anima a continuar competint. I a diferència del futbol o dels esports d’equip, no han de competir tots els caps de setmana, sinó com a molt un o dos al mes. A més, cada xiquet competeix en una prova, i ha d’estar una hora abans, però quan l’acaba ja pot marxar sense esperar-se a la fi del campionat. No hi ha cap rivalitat, este esport es súper-sa, i els pares som súper-amics. / Josep Camacho.