Karem Faus: ‘En el moment que et poses un dorsal saps que vas a competir’

Guanyar el Circuit de Curses Populars de la Safor-Valldigna no és fàcil. És el resultat d’una bona condició física, un entrenament constant i una estratègia adequada en cada població. Mónica Mahiques, del Club d’Atletisme Safor Delikia Sport, ho va fer en la passada edició i Karem Faus, també del club, ho ha aconseguit en la present, a més amb uns resultats brillants: a falta de dos curses per a acabar, ha estat primera dona en Barx, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Oliva, Daimús, Palma de Gandia, Ròtova, Beniflà, Beniarjó i el Real de Gandia; va quedar segona a Simat de la Valldigna i cinquena a Xeresa.

Karem Faus treballa com a professora d’Educació Física en l’institut Gregori Maians d’Oliva. És casada amb un altre esportista del CA Safor, Christian Climent, i són pares de dos fills, Christian, de 2 anys, i Claudia, de 4, als quals també els transmeten els valors de l’esport.

Campiona en la tercera edició del Circuit de Curses Populars de la Safor-Valldigna. ¿S’ho esperava?
-Quan vaig començar no estava en plena forma, però després sí he tingut una bona progressió, sabia que tenia opcions. A més en l’edició de l’any passat vaig quedar tercera en la classificació general femenina i primera en la meua categoria, Veteranes A. He anat millorant en cada cursa, però en el circuit també és important que pugues aguantar, perquè és dur i mai se sap, tot pot canviar si no estàs bé, si no et motives, o si et lesiones a falta de tres o quatre curses.

¿Com es va iniciar en el món de les curses populars?
-Al marge del meu treball com a professora d’Educació Física, jo vaig començar practicant tennis, fins als vint anys. També m’agradava ballar, contemporani i flamenc. En les curses va ser sobretot pel meu home, Christian, que corria en el Circuit de la Marina i jo l’acompanyava. En setembre de 2011 vaig entrar en el CA Safor, on vaig ser monitora, primer amb els xiquets més menuts i al següent any en el grup “de pares”. A més, quan ja portava uns mesos corrent, en gener de 2012 vaig conéixer a Pilar Martí i a Gema Serra, i elles m’animaren a fer duatlons. Després vaig començar a entrenar amb Àlex Blasco, que em va portar durant tres temporades, fins a l’any 2014. Jo sóc més de curses de xicoteta distància, d’uns 10.000 metres, com les del circuit.

 

¿Hi ha rivalitat entre les dones de la seua categoria en les curses?
-Trobe que depén del caràcter de les corredores, de les que et trobes en cada edició. En general és una rivalitat sana i al remat la competència és amb tu mateixa. En el món de les curses s’estila molt dir ‘no, jo no he entrenat’, o ‘jo no he fet res per a estar ahí en el podi’, però no és cert: ací qui no entrena no marxa. Un altra cosa és que pugues entrenar més o menys. I en el moment que et poses un dorsal saps que vas a competir, si no, te’n vas a entrenar i punt. Però jo no he tingut massa problemes amb les companyes, la veritat.

 

¿Quina cursa del circuit li ha resultat més agradable de córrer?
-La de Barx, perquè el meu home és d’allí, i entrenem per la zona en estiu. A més, la cursa passa per un entorn natural molt bonic, és diferent a les altres, que tenen un traçat més urbà.

 

¿Quina és la seua rutina d’entrenaments?
-Per a preparar este circuit he entrenat quatre dies a la setmana, més la carrera. Entrene a migdia, que és quan puc pel treball, i durant una hora. Faig rodades i alguna vegada sèries. Córrec per la zona de Benirredrà, que és per on visc, i alguna vegada vaig cap a la platja de Gandia.

 

Arribada a meta en la Volta a Peu a l’Alqueria de la Comtessa. / Foto: Kike Aracil.

 

Mare, professora, corredora popular… ¿Com trau temps per a tot?
-La veritat és que no és gens fàcil. Des que tinc xiquets no em porta cap entrenador. Però per a practicar esport, quan estàs en la dinàmica, sempre li trobes temps. Ahí tenim, per exemple, al grup de corredors del club que s’alcen a les 6 del matí per a rodar. Jo no sé si seria capaç de fer-ho, la veritat, però a migdia sí que tinc un buit. El que passa és que sols puc jo assoles, i sí que trobe a faltar companyia en l’entrenament. Això també és el que m’ha cansat un poc psicològicament. Ara descansaré una miqueta de córrer, perquè porte des del mes de juny sense parar, i cara a l’estiu faré algun triatló amb el meu home.

 

¿Ha tingut alguna lesió greu?
-No, la veritat és que m’han respectat prou. Quan combines carrera, natació i ciclisme, d’una manera suau, és menys probable que et lesiones.

 

I en este sentit, ¿què aconsellaria als aficionats que corren sense massa control?
-Que s’agafen pautes d’entrenament, si pot ser dins d’un club millor, on hi ha professionals que et poden guiar en funció dels teus objectius. Córrer una marató, per exemple, pot ser un repte personal però, en la meua opinió, trobe que no és saludable; és molt difícil, i si no es prepara bé pot perjudicar-te a nivell articular i muscular. Conec a molt gent que s’ha lesionat preparant una marató. Si correm per plaer el més important és la salut. També és important fer proves de resistència i algun ‘electro’ per a vore si el cor està en condicions.

 

¿Com veu el paper de la dona en les curses populars?
-Ha augmentat molt la presència femenina en les curses. I pel que fa als companys corredors durant la cursa reaccionen molt bé, inclús alguns t’ajuden a avançar i t’animen. Tinc la sort que el meu home també és corredor i triatleta, per tant anem junts a molts llocs.  / J.C. 

 

Traducir