El primer bronze absolut per a Mar Morant va arribar en el Campionat d’Espanya de Llançaments Llargs d’Hivern, celebrat a Montijo (Extremadura) el 3 de març de 2018, amb una marca de 47,72 metres. La segona va arribar el 22 de juliol, en el Campionat d’Espanya de Getafe, on va enviar l’artefacte d’1 kg a 51,69 metres, fins ara la seua millor marca personal, i rècord en la història del club. Actualment compagina la seua tasca en el club amb la preparació d’unes oposicions per a professora d’Educació Física. En esta entrevista recorda eixos èxits, amb la humiltat que li caracteritza, i repassa alguns aspectes de la seua trajectòria esportiva.  Morant va rebre el reconeixement del club per estes medalles i va estar nominada en la passada Gala de l’Esport de Gandia.

¿Com i per què va optar per l’especialitat de disc?
Vaig entrar al club de menuda, i quan tenia 8 anys vaig coincidir amb Pepe (Clavier, entrenador del club). Al cap d’un temps ell va vore que tenia aptituds de llançadora, així és que vaig provar, i fins ara.

És una especialitat quasi mitològica, però poc coneguda…
A Espanya no hi ha tradició de disc, és més, la gent no associa els llançaments amb l’atletisme, es pensen que sols consisteix en velocitat i fons, potser perquè són les especialitats més mediàtiques, sobretot en els darrers anys amb l’àuge de les curses populars. També passa una cosa semblant amb disciplines com la perxa o la marxa.

¿La constància i l’entrenament són fonamentals per a guanyar títols?
Sí. Jo sent este esport com a propi, però això no em lleva les hores d’entrenament. Habitualment entrene 12 hores a la setmana de disc, normalment pels matins, repartides entre hores tècniques i físiques.

¿Quina diferència hi ha entre estes dos últimes?
En les hores físiques em centre més en la força, flexibilitat, velocitat, bots… i en les tècniques es fa imitació de llançaments, o treballem la posició.

¿Ha tingut algun accident amb el disc?
Fins ara l’accident més greu em va passar en una concentració quan tenia 16 anys, en un entrenament on llançàvem tots alhora. Quan arreplegàvem el disc alguns tornaven a llançar més fluix, una companya ho va fer, em va pillar a mi per davant i em va colpejar al cap. Sort que vaig tindre temps a acatxar-me i el disc em va impactar per la part plana, i no de “canto”. És un esport arriscat, per això s’ha d’estar sempre en les zones autoritzades i evitar llançaments de broma.

¿I alguna lesió? ¿Quines són les més freqüents en un llançador de disc?
Lesions greus no he tingut, potser alguna sobrecàrrega. Les més freqüents són trencaments fibrilars, o en abductors i isquiotibials, i sobrecàrregues d’esquena.

El seu entrenador és Pepe Clavier, el més veterà del CA Safor, ¿què destacaria d’ell?
Pepe ha sigut per a mi com un pare, una persona molt pròxima i que s’interessa perquè pugues compaginar l’atletisme amb els estudis i la vida professional. Et cuida molt com a persona, i això és fonamental per a un atleta.

El principal èxit fins ara va arribar el 22 de juliol de 2018, en el campionat d’Espanya de Getafe. ¿Ha superat eixa marca de 51,69 m?
En esta temporada encara no, arribar a eixe punt de forma és complicat.

¿On aguarda totes les medalles i trofeus?
A casa dels meus pares tinc una vitrina i ahí van acumulant-se. En els últims anys els trofeus ja els fabriquen més menuts i això s’agraeix, recorde que quan era menuda quan jugava a minitenis donaven unes copes que eren més grans que jo.

¿Què ha sacrificat per l’atletisme?
Realment poc, l’atletisme m’ha donat més del que jo he sacrificat per ell, sobretot perquè he sabut gestionar el temps i dedicar les hores de la manera més productiva. La llàstima és quan ha coincidit una competició amb algun compromís familiar o reunió d’amics. Ells són el major recolzament, de fet em va apuntar mon pare, que li encanta l’atletisme.

¿Per què va decidir tornar al CA Safor?
Per moltes coses. David Melo (el director esportiu) em va explicar el projecte esportiu, que estaven buscant a una atleta i també una entrenadora de llançaments. Aleshores suposava tornar a casa tranquil·lament, sense obsessionar-me en les competicions. Portava un any sense fer atletisme i ho tirava molt a faltar.

¿Quins reptes té per a esta temporada?
La veritat és que estic llançant prou bé, estic contenta, però, sincerament, el major repte personal que tinc ara és aprovar les oposicions, per tant no sé si estaré al mateix nivell que la temporada anterior.

¿Fins a quina edat pensa competir?
No m’he posat un límit, en disc si no forces el cos es pot allargar l’edat de competició. El disc es pot practicar tota la vida, però si és de veres que a partir dels 34-35 anys comença a decréixer el rendiment. A mi m’agradaria tindre 60 anys i continuar llançant, encara que siga de manera més recreativa.

També és entrenadora en l’escola del club. Els xics tenen una edat complicada, uns altres estímuls i han de decidir també els seus estudis o el seu futur laboral. ¿Com se’ls pot retindre en l’atletisme?
És una pregunta complicada, perquè la majoria no adquereixen una disciplina esportiva, no saben quina relació han de tindre amb un entrenador… Però poc a poc estem aconseguint-ho, a més en el nostre grup hi ha molt bon ambient. Particularment estic “reclutant” a llançadors i llançadores, bé siga atletes de proves combinades o futures promeses, portant-los a eixes disciplines que potser no els resulten tan atractives… Però Pepe i jo exigim en la mesura en què ells s’exigisquen a si mateixos, i posem per damunt de tot valors com el companyerisme i la formació com a persones. Quant a les distraccions, trobe que els videojocs estan fent-los perdre molt de temps.

¿Creu que estem en un moment dolç per a l’atletisme femení?
Sí, totalment. Hi ha més interés del públic i dels patrocinadors, per exemple Iberdrola ara patrocina la lliga en la Divisió d’Honor… Esperem que eixa visibilitat també repercutisca a nivell mediàtic i desperte l’interés de la societat. / J.C.