Llicenciat en Llengües Clàssiques per la Universitat de València, prové d’una família molt coneguda a Gandia. Son pare, Sebastián, va tindre una agència de publicitat, i sa mare, Àngels Moreno, ha estat escriptora i regidora. Té quatre germans, un bessó, Sebastián, que viu als Països Baixos; a més d’Eva i Carles, que es dediquen a la música, i Olga, periodista. És casat amb Vicenta i té dues filles, Rebeca (28 anys), i Marina, de 26. En esta entrevista repassa algunes de les fites més destacables de la seua trajectòria.

¿Per què va optar per l’esport, venint d’una família dedicada a la publicitat i, en general, al món de la cultura?
-Perquè al remat tots busquem la millor manera d’expressar-nos com a persones, i jo vaig optar per eixe camí. Un també pot ser un artista sent entrenador.

En els anys 80 no es considerava «modern» dedicar-se a l’atletisme, invertir tantes hores en una pista entrenant… Hi havia uns altres esports més «de moda».
-Així és, en els 80 es va estendre per Estats Units l’afició per córrer, que es coneixia com a «jogging» i després ha sigut el «running», i que a Espanya va arribar una dècada més tard. La pista d’atletisme de Gandia no existia, un grup d’amics bojos per l’atletisme, entre ells Peio Quadra, José López Francés, Fernando Penalba, Paco Ferrer, Toni Puig, o Valentín Gregori, ens reuníem en l’església de Beniopa en un local que ens cedia el retor. Abans, Miguel Moya va tindre un projecte de crear un club d’atletisme però no quallar, sols va durar un any.

¿Què destacaria de la seua trajectòria com a atleta?
-Jo he practicat atletisme des dels 15 anys. He sigut sobretot corredor de migfons, de 800 m.l. i 1.500 m.l., encara que també em defenia bé com a fondista. El fons era complicat perquè potser hi havia una competició de 5.000 m.l. en tot l’any i no tenia massa sentit estar entrenant tot l’any només per a una prova, i les curses populars no estaven tan consolidades com ara. Vaig ser campió autonòmic un parell de vegades i en 1.500 m.l. Vaig arribar a estar entre els 10 millors del rànking espanyol. Però en general era un atleta d’un nivell mitjà, podríem dir. Jo crec que he sigut sempre un atleta-entrenador, m’ha agradat investigar i estudiar sobre l’esport, eixa és realment la meua passió. Vaig deixar de competir als 26 anys, quan vaig aprovar les oposicions a professor d’Educació Física.

¿Què recorda d’aquells moments fundacionals del CA Safor Teika? ¿Com ha evolucionat el club?
-Doncs jo tindria uns 16 anys i vaig viatjar amb mon pare, Toni Puig i José López a València, a la federació d’atletisme per a registrar els estatuts del club. Julio Ibáñez, el dibuixant de l’agència, va dissenyar el primer logotip del club. Excepte Peio tots els primers atletes érem molt joves, adolescents. En juntes directives del Safor no he estat, encara que he recolzat he preferit el paper d’entrenador.
A finals dels anys 80 jo ja treballava com a professor d’Educació Física, contractat per l’AMPA, en el Cervantes, Toni Herreros en el Joanot Martorell i Toni Puig en el Mondúver. D’estos centres escolars vam captar molts xiquets per a l’escola d’atletisme, que era municipal fins que el Safor i el Garbí van crear les seues pròpies, cosa que va suposar un punt d’inflexió en favor de l’atletisme de Gandia, per eixa rivalitat sana. D’altra banda, jo vaig estar 12 anys en el Garbí, on vam crear curses populars com la Mitja Marató, i la Milla Urbana, que va funcionar cinc o sis anys, i després, amb 38 anys, vaig tornar al Safor una altra vegada. Actualment el Safor té una gran escola i «cantera», un gran treball que se li ha de reconéixer a David Melo i el seu equip.

¿Creu que amb els anys s’ha prestigiat l’assignatura d’Educació Física?
-Trobe que hi ha una part que s’ha dignificat, que són les condicions laborals del professorat. Abans, com he comentat, estaven contractats per l’AMPA d’una manera precària. Havies d’organitzar uns Jocs Escolars i en estiu un campament, si no, no et contractaven. La primera oferta pública va eixir en 1986, jo vaig aprovar en 1990. Ha millorat la didàctica i la metodologia, però trobe que ha sigut un error posar tants continguts teòrics. Trobe que complim una funció social, i és cobrir les mínimes necessitats de moviment dels xiquets en una societat totalment sedentària. Pretende alguna cosa més trobe que és perdre el temps.

En el curs 2016/17 va començar el grau mitjà i superior d’atletisme en el l’IES Maria Enríquez. ¿Com va sorgir la idea? ¿Quina ha sigut la seua evolució?
-Vaig insistir durant tres anys a la Conselleria i finalment a la tercera ho vam aconseguir. La Conselleria volia centralitzar-ho tot en Xest, però li vam convéncer que Gandia també tenia un potencial gran en atletisme. Vam començar amb una vintena alumnes en el primer curs del grau mitjà. Actualment està coordinat per Jordi Cloquell, i la resta de docents són Juanvi Escolano, Ainhoa Martínez, José Francisco Martínez i Ana Faus, així és que trobe que es queda en bones mans. Ara hem plantejat a Conselleria un projecte d’ensenyament semipresencial, orientat a atletes que treballen. A més, des de l’any passat el cicle organitza la Lliga Escolar d’Atletisme, amb més de 1.400 alumnes i 23 centres participants.

Com a entrenador, ¿què comentaria dels seus atletes?
-No vull citar noms per no menysprear a ningú, però actualment estic molt content, no tant pel rendiment sinó per la seua qualitat humana. Jo tinc un plantejament; ningú podrà viure de l’atletisme. No és una aposta de futur. Per tant, sempre he pensat que com més li ajude a desenvolupar-se com a persona, forjar el seu caràcter, millor. La marca d’haver sigut atleta queda per a sempre. A diferència del ciclisme o la natació, en el cas de l’atletisme, no per més hores que dediques a entrenar tindràs un millor rendiment. Amb dos hores al dia durant cinc o seis dies a la setmana un ja pot arribar a un campionat d’Espanya. I això m’agrada perquè l’atleta pot dedicar-se a més coses, treballar, estudiar… Jo he tingut la sort de convertir l’atletisme, la meua passió, en una professió, una manera de guanyar-me la vida.

Imagine que és partidari de reformar la pista de Gandia…
-Sí, la pista té més de 30 anys, està molt saturada en quant a l’ús i a més hi ha mancances en el manteniment. Necessita una reforma integral, ja s’ha comprovat que el «retaping» del tartan no va funcionar.

¿Li agradaria que Gandia tinguera un únic club d’atletisme?
-En un club tots han de tindre el seu espai i sentir que poden aprotar, en el moment que això no passa és quan hi ha separacions. ¿Seria recomanable tindre un sol club? Sí, però sempre que tots se sentiren parts importants del mecanisme, posant per damunt l’interés col·lectiu al personal.  / Text i foto: Josep Camacho.