¿Com vau començar a fer esport?
-Valeria: Jo vaig començar amb 5 anys a fer gimnàstica artística fins a 1r de l’ESO. Després vaig fer atletisme de pista, i no em va agradar. En l’època universitària vaig començar a córrer. I fa dos anys vaig començar triatló amb el Safor.
-Sergio: Jo he practicat hoquei sobre patins i beisbol, però degut a les lesions i problemes amb la vista vaig passar a les carreres, primer amb el Garbí i després en el Safor. L’esport m’ha agradat de tota la vida. També faig triatló.

¿Quina és la vostra rutina d’entrenaments?
-Valeria: M’alce un parell de la setmana, dimarts i dijous, a les cinc del matí per a anar córrer amb el “grup de les sis” del club. Dos vesprades faig natació, amb Quique Fernández com a entrenador. I el cap de setmana faig bici o competicions, però moltes vegades no podem perquè tenim treball en la pizzeria.
-Sergio: Jo sóc més anàrquic perquè el meu horari laboral és complicat, entrene en el temps que puc, a vegades en hores intempestives.

¿Com definiriu el vostre currículum en les curses?
-Valeria: Jo he fet cinc maratons (3 de València, Rotterdam i Sevilla), mitges maratons com la Behobia-Sant Sebastià, i dues vegades el circuit de la Safor. Crec que sóc més fondista, les mitges no m’agraden tant.
-Sergio: Porte 25 maratons, la majoria fora d’Espanya, aprofitant vacances familiars, com per exemple Nova York, Berlin, París… i dos Ironmans. De muntanya a destacar la marató de Penyagolosa.

¿Sou competitius, o fer marca passa a un segon plànol?
-Valeria: Sóc competitiva amb mi mateixa. Sóc realista i sé que no pujaré a massa podis, però sempre m’agrada vore les classificacions, comparar, i vore la millora que vaig aconseguint.
-Sergio: Som competitius els dos. Jo he fet moltes maratons, però curiosament em trobe més còmode en curses curtes i explosives. Ara no m’obsesiona la marca, és una època que ja ha passat per a mi. A les curses anem junts i al mateix ritme. Volem fer un Ironman junts, i ens hem proposat la marató de Chicago en 2026.

¿El factor psicològic és important per a determinades distàncies?
-Valeria: Sí. Si et falla el cap, falla tot. A mi no m’agrada saber els recorreguts, és una mania. I a vegades si no pense en possitiu puc tindre problemes estomacals per a acabar una marató.
-Sergio: Sí, coincidisc, com anem al mateix ritme ens animem. En algunes maratons o Ironmans complicats he anat abans al cementeri a vore a mon pare perquè em done forces. Jo aconselleria també fer-se alguna prova mèdica d’esforç, hui en dia és molt important, i que s’apunten al club, perquè la força del grup també motiva.

¿Recomaneu estar en un club com el Safor?
-Valeria: Totalment. Jo em vaig apuntar per a preparar millor la marató de València, animada per mon pare. Ací sempre hi ha gent amb la qual córrer, entrenar a diferents ritmes, fer amistat i compartir motivacions. És un club amb molta qualitat humana.
-Sergio: La gent és el valor més important del club. Al president, Vicent Boscà, fa molts anys que el conec.

¿Com veieu l’evolució de les curses populars en els darrers anys?
-Valeria: Jo tinc poca experiència, no puc opinar massa, la veritat, no he observat massa canvis. Cada vegada hi ha més dones corredores.
-Sergio: Han pujat de preu i alguns servicis han baixat de qualitat, a vegades no donen camisetes o no són tècniques, es queden sense aigua… S’hauria de coordinar millor això. Però val a dir que si la cursa és en un poble menut es bolca tot el poble, les dones fan coques, els músics animen… I ahí no s’ha de demanar més, és diferent.  / Text i fotos: Josep Camacho.