Pilar Vázquez va ser la flamant guanyadora de la Cursa de la Dona Delikia de Gandia d’este 2019, amb un crono de 18 minuts i 42 segons sobre una distància de 5,2 quilòmetres. És la tercera vegada que guanya esta cursa, organitzada pel CA Safor. En abril va acabar el Grau Mitjà de Tècnic d’Atletisme, que s’imparteix a l’IES Maria Enríquez de Gandia, on curiosament té al seu entrenador, Andrés Denia, també com a professor. Ara està opositant per al cos de la Policia Nacional.

Tercera victòria en la Cursa de la Dona de Gandia, una prova on ha participat sempre que ha pogut…
-Així és, sempre que el calendari m’ho ha permés. L’ambient és magnifíc i per a la gran majoria de dones és un dia de festa. Continua sent una cursa necessària per a visibilitzar a la dona i fomentar l’esport femení. És cert que hi ha una part de corredores, jo diria que unes 30, que eixim a competir, però així i tot les esportistes d’elit ens sumem al comboi, hi ha molt de companyerisme. A més, enguany va ser especial perquè va participar la meua germana menuda, Andrea, d’11 anys, que anava al seu ritme, amb les seues amiguetes. Vaig fer una cursa prou ràpida, la distància d’enguany, 5,2 km, era semblant als 5.000 metres que acostume a fer en pista.

El duel amb Andrea Abad ja és un clàssic…
-Vam aguantar juntes al mateix ritme durant els primers 4 quilòmetres, i a partir d’ahí vam apretar una miqueta més i finalment es va decidir en meta. Lògicament, tant Andrea com jo participem en la Cursa per a guanyar, però a la fi som companyes de club i tot queda a casa. Em va agradar molt fer-la amb ella.

Com ha comentat, poc a poc hi ha més corredores de diferents clubs que lluiten per les primeres places. ¿Creu que eixa rivalitat afavoreix l’interés per la Cursa de la Dona?
-Sí, per descomptat, m’agrada vore a esportistes de diferents clubs, perquè és una competència sana i a mi com a corredora també m’anima a fer millors marques.

Com a dona, ¿com se sent quan corre una cursa popular mixta?
-En primer lloc he notat que ha pujat el percentatge de dones en les curses. I a nivell personal he tingut de tot, xics que m’han ajudat, per exemple aguantant-me una botella d’aigua sense cap interés, però d’altres que s’han molestat quan els passava pel costat o no m’han deixat avançar-los, a vegades amb unes maneres molt lletges.

¿Com valora els estudis d’Atletisme en l’IES Maria Enríquez?
-Hem sigut un grup reduït, al ser la primera promoció, però cada vegada s’interessen més alumnes. Tant els professors com el material i els mitjans tècnics al nostre abast han sigut de categoria. Els aconselleria plenament.

¿Com es porta això d’haver tingut al seu entrenador com a professor, Andrés Denia?
-Andrés està molt pendent de mi, es preocupa inclús per la meua alimentació o pels estudis. En els entrenaments mira cada detall, no perdona res, però tot amb molta confiança, sense autoritarisme. És important que una atleta d’elit tinga un entrenador, perquè veu els errors tècnics millor des de fora que un mateix.

¿Com es va iniciar en l’atletisme?
-Andrés Denia, que és ara el meu entrenador, era el meu professor d’Educació Física en primer d’ESO, i en aquell moment ja em va vore aptituds per a córrer. Al principi m’ho prenia com un joc, i he acabat en els campionats més importants d’Espanya.

¿Creu que vivim en un moment dolç per a l’atletisme femení?
-Sí, ara la dona té més presència mediàtica, també hi ha moltes beques i ajudes per a nosaltres.

També és coneguda la seua faceta com a ‘instagramer’.
-Sí… Molta gent em feia consultes relacionades amb l’esport per missatges privats, així és que un dia vaig decidir escriure consells en públic, per a tot tipus de gent, no solament experts. A partir d’ahí vaig créixer en seguidors, i algunes empreses es van posar en contacte amb mi per a proposar-me xicotets patrocinis o regalar-me material esportiu a canvi de mostrar-ho, cosa que també s’agraeix.

¿Aconselleria als atletes que facen servir les xarxes socials per a mostrar la seua faceta esportiva?
-Sí, sempre va bé, són una bona plataforma per a donar visibilitat, sobretot si fas bones marques, però no és fàcil ser constant, perquè has de dedicar-li temps.

¿Com es veu en el futur en l’atletisme?
-Diuen que el màxim rendiment esportiu dels atletes de fons acaba als 28-29 anys. Em queden, en teoria, uns quatre anys, i vull aprofitar-ho al màxim. No deixaria de competir en atletisme, de fet dins de la Policia també organitzen campionats de pista. D’altra banda, en el CA Safor estic a gust, em valoren, són molt atents, i a més estic a casa. He estat en equips de Divisió d’Honor i no m’ha beneficiat tant com jo em pensava. //  Josep Camacho, Fotos: Javier Cloquell.