Parlem de la Cursa de la Dona Vicky Foods, una prova que es va gestar a finals de 2007, precissament en l’últim any de vosté com a president del club. ¿Quins records té d’aquells orígens i de les primeres edicions?
-Vist amb el pas del temps podem afirmar que la Cursa de la Dona va ser una idea meravellosa. Encara que en el club sempre hem sigut molt optimistes mai podíem imaginar que arribaria al nivell que té en l’actualitat. Va ser Natalia Álvarez, en aquella època directiva del club, la que ho va proposar, ens il·lusionàrem perquè no existien proves d’estes característiques i perquè era evident que s’havia d’incentivar la participació femenina en les curses. Hi hagué també una concatenació de fets que la van impulsar i consolidar. Nosaltres en el club teniem experiència en l’organització de carreres, però sense la implicació dels veïns de Benipexcar, del Club de Patinatge, de l’Ajuntament de Gandia, especialment de Liduvina Gil que va posar totes les facilitats i les regidores de tots els partits en aquella corporació, i també de Benirredrà, doncs segurament açò s’haguera quedat en un projecte més. Així i tot per a les primeres edicions va fer falta que tots els integrants del club buscàrem a totes les dones que teníem al nostre abast. Per exemple jo recorde comboiar a la meua dona, a la meua filla, a ma mare, a les amigues… Així aconsguírem ser unes 400 en la primera edició i després cada any esta xifra s’ha mulitplicat exponencialment.

¿Com resumiria l’evolució de la Cursa en estes 16 edicions, salvant la suspensió per la pandèmia?
-La clau és que ha mantés el seu esperit fundacional: és un comboi, una festa, un dia per a les dones, sempre amb una finalitat solidària… Això sempre s’ha fet i es manté. Després també ha sabut créixer, que no és fàcil. S’ha professionalitzat per a donar un bon servei a les participants i poder abastir a tanta gent però no s’ha renunciat a l’esperit voluntari. De fet, la immensa majoria de persones que treballa eixe cap de setmana col·laboren sense cap ànim lucratiu, només perquè creuen en el projecte.

¿Seria partidari de fer la Cursa més competitiva, sense perdre el caràcter popular, per exemple «convidant» a esportistes d’elit que facen marca?
-Jo crec que no, precisament pel que he comentat adés, cal ser fidels a l’estil original. Hi ha inifinitat de carreres per a buscar marca i espectacle esportiu però la Cursa de la Dona, com diu un dels seus eslògans ‘és una altra cosa’. A això no hem de renunciar mai. i ja està el 10K Nocturn de la Platja de Gandia-Memorial Toni Herreros per a acollir a l’elit si algun dia el club es planteja créixer en eixe aspecte.

Com a «speaker» quasi sempre, ¿recorda alguna anèdocta o algun any especialment emotiu durant la prova?
-Moltíssims, és impossible no emocionar-se cada any, primer en l’eixida i després en la meta. Jo he pogut treballar en infinitat de carreres però puc assegurar sense dubte que esta és totalment diferent. En primer lloc perquè en la majoria de les edicions he estat amb la meua estimada Puri Naya, ella jo crec que és la gran ‘culpable’ del caràcter diferent que té esta carrera. Puri arribà a la cursa sense cap experiència en el món de l’esport i això ens ha permés escarbar en un terreny d’emocions que crec que ni jo ni els meus companys del club haguérem sabut explorar. Nosaltres com a esportistes teníem una actitud molt sesgada i en canvi Puri, des de la seua nula experiència esportiva va ser capaç de connectar amb totes eixes dones que mai hagueren imaginat participar en una cursa. Eixe és el secret: cap de les participants se sent fora de lloc encara que no siguen esportistes habituals.

¿Com creu que està considerada la Cursa de la Dona Vicky Foods de Gandia en la Comunitat Valenciana?
-Ens miren amb sorpresa pel nivell que té, segurament també amb un poc d’enveja perquè no crec que a Gandia es faça res que no es puga fer a altres llocs però ací ho hem encertat i la millor manera de comprovar-ho és que encara que hui en dia hi ha moltes Curses de la Dona en pobles i ciutats d’altres comarques encara continuen venint moltes participants a la de Gandia.

Pel que fa a les altres curses que organitza el club, ¿què destacaria com a punts forts? ¿I en quins aspectes es podria millorar o perfeccionar, tenint en compte les tendències actuals en el món del «running»?
-Jo crec que el club ara mateix està molt ben equilibrat pel que fa a les curses que organitza. El 10K Nocturn, la Cursa de les Empreses de la Safor-ESIC i la Cursa de la Dona Vicky Foods són suficients per a mantindre, juntament amb l’escola, a l’estructura professional. Hui en dia sense professionalització és impossible competir, a banda que com a organitzadors s’assumeixen moltes responsabilitats i per a això cal protegir-se amb una organització seriosa. Per tant, jo no crec que calga inventar més proves, es tracta de consolidar les que ja es tenen i adaptar-les als canvis que puguen produir-se.
Per exemple, tant la Cursa de les Empreses com la Cursa de la Dona són dos esdeveniments socials amb un “target” molt definit, el del comboi de l’equip, i a més són comercialment molt atractives per als potencials clients, com es pot comprovar amb les marques que s’associen amb estes dos carreres. Després el 10K Nocturn crec que és la que més marge de creixement té, perquè està molt ben ubicada en el calendari, té un gran valor esportiu amb un circuit homologat i molt ràpid.
Ens perjudica pot ser un poc la humitat que habitualment tenim en la platja per a fer grans marques però esta carrera és un diamant per a la indústria turística. Ací és on jo crec que encara es pot creixer més però fa falta també que la ciutat i els sectors implicats la facen també més seua. A més, no crec que la solució siga créixer només en nombre de participants, cal decidir fins on es vol arribar perquè més participació de la que es pot absorbir seria un problema, jo sempre he sigut partidari de limitar participants però oferir un producte de qualitat.

¿Quins records té com a atleta del club, de més jove? ¿En quines condicions es practicava atletisme en aquella època? ¿Ha millorat Gandia en eixe sentit?
-Jo crec que sóc el que sóc gràcies al club. Ací em vaig criar, vaig arribar de la ma de Toni Herreros, que era el meu mestre d’educació física en el cole i ací vaig trobar una segona família. Després arribaren els meus germans, mon pare va ser directiu i la meua vida sempre ha girat al voltant del Safor. De fet, les primeres portes en la professió de periodista se me van obrir gràcies a l’atletisme. Jo feia la megafonia de les carreres, tenia 15-16 anys i el periodista Salva Talens, en aquella època en l’emissora Antena 3 Ràdio, em va oferir col·laborar amb ell i així vaig començar, fins a avui. En el club vaig passar de l’adolescència a la vida adulta, gràcies a l’atletisme vaig fer els primers viatges, el meu grup d’amics eren atletes com jo, a la seu del club celebràvem les nit de cap d’any, tots els divendres sopàvem junts, quedàvem a vore les retransmissions d’atletisme junts per la TV, els diumenges jugàvem al truc… Era el més semblant a la vida en una falla però en un club d’atletisme.
El rècord de l’atletisme que tinc d’aquella època era pegar-li voltes al Camp B de fútbol, que estava anexe al Guillermo Olagüe, no existia encara la pista d’atletisme, anar a competir a la pista del Saler, que ja ha desaparegut i la pista coberta en el pavelló de la Font de Sant Lluís, on juga el València Bàsquet, perquè el pavelló Lluís Puig encara no existia. La pista de Gandia va ser de les primeres en construir-se a tota la Comunitat i va suposar el definitiu impuls que necessitava l’atletisme a Gandia.

¿Tornarem a vore algun campionat d’Espanya com el de 1993?
-Clar, però evidentment la instalació s’ha de reformar per complet. Ara l’ajuntament ha anunciat una inversió important, crec que pot ser una bona oportunitat per a aconseguir-ho.

Com a corredor popular, ¿recorda alguna cursa per algun motiu especial?
-Entre els corredors les curses que mai oblidem són les que hem aconseguit els nostres rècords particulars. Per a mi, per descomptat, la Marató de Barcelona en la que vaig fer la meua millor marca personal, no l’oblidaré mai. Després tinc un fum d’anècdotes, recorde amb molta estima els viatges i sopars posteriors al Gran Fons de Siete Aguas, les carreres que he compartit amb els meus germans i amb els companys però no em quedaria només en curses. Tinc inoblidables moments viscuts en entrenaments, per les matinades que ens pegàvem i els esmorçars que venien després, les rises que sempre teniem i també ‘les pàjares’ que de tant en tant agafàvem.

¿Com valora el creixement que ha tingut el CA Safor Teika en els darrers anys?
-És espectacular, s’ha fet inmensament gran però es manté l’esperit familiar que és clau per a subsistir.

¿Quina ha sigut la clau de l’èxit per a tindre a tants xiquets en l’escola d’atletisme?
-Sense dubte treballar amb bons professionals. És la clau. Jo quan porte a la meua filla el primer que valore és que les monitores que estan amb ella la tracten bé, que siguen bones educadores, m’importa més això que el propi atletisme. Primer formem persones i si els agrada l’esport i tenen facultats ja arribaran, però en una escola les prioritats són altres. Tinc claríssim que el planter de professionals (monitors, entrenadors, coordinadors…) que hi ha ara a l’escola i els que han passat estos últims anys, són els que han consolidat el projecte.

Supose que també ha sigut beneficiós per al creixement del club el suport dels patrocinadors. ¿Què destacaria especialment de la implicació dels «sponsors» en este projecte?
-Sense el recolçament dels patrocinadors molts projectes hagueren sigut inviables. Recorde As de Oros, Micro Standard, Promotora Las Salinas… Espónsors que van ser importantísims per al creixement del CA Safor, però sense dubte l’arribada de la família Barber amb les seues marques: Cafemax, Delikia, després Teika, ha suposat el punt d’inflexió per a canviar la història del club, gràcies a ell el Safor s’ha professionalitzat i ara és una entitat totalment consolidada.

¿Què aporta a un club tindre una gestió esportiva professional?
-Ser més competitiu en un món totalment professionalitzat. Les carreres que organitza el club són importants perquè el club les treballa de manera professional, seria impossible fer-ho d’una altra manera. És una indústria com qualsevol altra i cal oferir un servei seriós i un producte de qualitat per a que el mercat responga favorablement.

De vegades és complicat trobar un equilibri entre les seccions de corredors populars, triatló/duatló, i atletes de pista. ¿Creu que el CA Safor Teika ho aconsegueix? Encara que facen activitats diferents, ¿creu que hi ha un sentiment «groguet», més enllà de les competicions?
-Sí, el sentiment es comprova en els combois i en les taules per als sopars i els esmorzars. Evidentment que cadascú concilia l’esport i la seua vida segons les circumstàncies personals però el club sí que ha aconseguit crear eixa família paral·lela que sustenta les relacions socials.

¿Practica algun esport de manera freqüent? Si es així, ¿en quins horaris?
-Des que em vaig dedicar a les curses de manera professional vaig deixar de fer un pla d’entrenament a l’us, preparant proves específiques, perquè després de preparar-les moltes vegades no podia acudir per temes de treball. En eixe moment vaig decidir córrer una marató per setmana. És a dir fer mínim 42 km al llarg dels 7 dies i sóc inflexible, fa 12 anys que ho complisc religiosament i em funciona molt bé. Generalment ho faig a primera hora del matí i em servix per a mantindre’m en forma i també com a teràpia perquè vaig quasi sempre assoles encara que no negaré que tire en falta els combois del esmorzars i entrenaments en grup.   // Josep Camacho.