¿Tot corredor popular que competeix hauria de fer-se una prova d’esforç?
-L’activitat física regular s’associa amb una reducció de la mortalitat, tant cardiovascular com per totes les causes, però cal tindre en compte que no està exempta de riscos i cal estar atents a la resposta del nostre cos quan fem esport, sobretot quan busquem un rendiment, millorar les nostres capacitats. En eixe cas portem l’organisme a un “estrés” que, si no és correcte, pot tindre conseqüències negatives. En eixe sentit, la prova d’esforç és recomanable per a evitar riscos i possibles problemes de salut per a persones que comencen a incorporar l’esport al seu dia a dia, però especialment per als qui practiquen una activitat física amb regularitat i d’alta intensitat.

¿Hi ha alguna edat recomanable?
-Tot esportista que realitze activitat física, sobretot d’elevada intensitat, s’hauria de fer-se un ecocardiograma almenys una vegada en la vida i completar la valoració funcional amb una prova d’esforç. En persones sanes però amb factors de risc cardiovascular caldria fer-ho fins i tot abans d’iniciar la pràctica esportiva. El seu major rendiment diagnòstic es dóna en individus majors de 30 o 35 anys, quan la prevalença de cardiopatia isquèmica (com un infart de miocardi) comença a créixer de forma exponencial. És recomanable fer-la cada dos o tres anys per a anar veient les adaptacions fisiològiques del nostre cos a l’activitat física i, per descomptat, consultar amb un especialista en cardiologia en cas d’aparició de símptomes durant la pràctica esportiva.

A més del cor, ¿quines altres variables importants hauria de revisar un corredor popular?
-Es poden considerar dos tipus de variables, les internes que tenen a vore amb el nostre físic, i les externes, relacionades amb l’equipació i el terreny. Entre les primeres està el pes, on l’assessorament d’un nutricionista esportiu permet ajustar la quantitat de nutrients en funció de l’esport que es practique. També la complexió física. El millor és posar-se en les mans d’un entrenador que planifiqui la nostra rutina. Treballar els músculs abdominals, lumbars, de la pelvis, els glutis i la musculatura profunda de la columna juga un paper clau a l’hora de córrer, ajuda a millorar la postura, la potència, així com l’equilibri i la respiració. A més, el sistema múscul esquelètic, conèixer l’estat de les articulacions i els tendons, és important en una carrera. I saber la nostra forma de trepitjar a l’hora de córrer, saber si és neutra, pronadora o supinadora, amb l’ajuda d’un podòleg.

Pel que fa a les externes, la roba i complements. El calçat és important, ja que s’encarrega d’esmorteir l’impacte del peu amb el terra i evita fer-nos mal en les articulacions de la cama, i la roba també l’hem d’adaptar segons l’època de l’any, amb teixits que ens permeten tindre la pell eixuta i fresca. L’elecció del terreny és una altra variable on hem de reparar, i és que els terrenys més tous són els més indicats, ja que l’impacte és menor. El ciment facilita la carrera però és el menys recomanat per l’impacte en les cames.

¿Fer esport és beneficiós per al sistema immunitari?
-L’exercici físic moderat realitzat de manera habitual redueix el risc de patir infeccions, si comparem les dades amb el sedentarisme. L’activitat física pot ajudar a eliminar bacteris dels pulmons i les vies respiratòries i, per tant, reduir les probabilitats de contraure un refredat, grip o una altra malaltia respiratòria.
L’exercici provoca canvis en els anticossos i els leucòcits, que són proteïnes i cèl·lules del sistema immunitari que neutralitzen els bacteris i els agents externs. Estos anticossos i leucòcits circulen més ràpidament amb la pràctica habitual d’exercici, així que poden detectar i combatre malalties de manera més ràpida i efectiva.
L’elevació breu de la temperatura corporal durant i immediatament després de l’exercici pot impedir-ne el creixement bacterià. Això pot ajudar al cos a combatre millor una infecció, similar al que succeeix quan es té febre.
A més, l’exercici augmenta els nivells de serotonina i dopamina, i disminueix la secreció de les hormones de l’estrès com el cortisol. Disminuir les hormones de l’estrès pot protegir contra malalties.
Ara bé, si l’exercici físic és intens, sobretot en persones no entrenades, este avantatge no està tan clarament establert, hi ha estudis que descriuen com l’exercici físic intens promou una resposta inflamatòria, provocada pel dany tissular generat en el múscul. Estos efectes semblen produir un estat de feblesa immunològica denominat “finestra oberta” i que s’estén durant les hores posteriors a la pràctica esportiva, augmentant sobretot el risc d’infeccions respiratòries.
A més, la hiperventilació durant la pràctica esportiva intensa pot produir sequedat i alteració de les propietats físiques de les membranes mucoses, i en la microbiota de les vies que faciliten l’entrada de patògens.
Uns altres estudis, però, qüestionen este fet i descriuen que és més bé l’exercici físic intens en persones no entrenades i que no descansen prou després d’estos entrenaments, cosa que augmentaria el risc d’infeccions. En conclusió, en l’exercici físic moderat està clarament acceptat el seu benefici, i per tant cal trobar un equilibri entre la càrrega d’entrenament i el descans d’un esportista per preservar-ne la salut. / J.C.