Amb 10 anys ja va començar com a atleta en el club ‘groguet’. En 2009 es retira de la competició i continua vinculat al Safor com a entrenador, on crea un grup de tecnificació, donant continuïtat i esplendor al llegat de Toni Herreros, al punt que actualment els dos equips absoluts, masculí i femení, competeixen en la Primera Divisió Nacional, la categoria de plata de l’atletisme espanyol.
En 2003, en la Gala de l’Esport de Gandia, va rebre el premi al Millor Esportista de l’Any, i vint anys després, en 2023, el de Tècnic de l’Any, sent l’únic que ha aconseguit esta doble distinció.

¿Com van ser els seus inicis en l’atletisme?
-Vaig començar amb 10 anys en l’escola del Safor. Com a entrenadors he tingut a Neus Giner i Miguel Ángel Soler, que continuen actualment en el club, a Toni Puig, qui em va portar a l’elit de l’atletisme nacional, i en la meua última etapa a José Peiró. En els meus inicis les escoles esportives les gestionava l’ajuntament, a través de la Fundació Esportiva Municipal, no els clubs directament. Després d’iniciar-me al Safor vaig fitxar pel Caixa Ontinyent (1998-2001), el FC Barcelona (2022-2023), i per últim per el CA Playas de Castelló (2004-2009), sempre com a atleta especialitzat en els 400 metres llisos.

¿Quines són les seues marques o títols més destacables?
-Tinc 18 medalles en campionats d’Espanya, cinc d’elles absolutes, totes elles de bronze. He sigut diverses vegades campió d’Espanya en categories inferiors. El mèrit més important per a mi és haver competit amb la selecció espanyola absoluta, en un europeu (Goteborg 2006) i en dos mundials absoluts (París 2003 i Helsinki 2005). En categories inferiors vaig ser tercer d’Europa en el relleu 4×400 m.l. (Grosseto, 2001) i cinqué del món en 4×400 (Santiago de Xile, 2000). Sempre he estat, com se sol dir, en la «pomada», és a dir, lluitant per les medalles en tots els campionats d’Espanya on he participat. La meua millor marca en els 400 metres llisos és 46.53, fet en Jerez de la Frontera, en l’any 2003.

¿Per què es va apartar de la competició a nivell professional en 2009?
-Per un cúmul de factors. Vaig començar a treballar i em va costar mantindre el ritme d’entrenaments. També els problemes físics en haver tingut una carrera esportiva prou intensa no em permetien disfrutar dels entrenaments i de les competicions, ja que no podia estar al meu millor nivell. De fet durant la meua carrera esportiva vaig tindre moltes lesions importants, fins i tot en moments claus. A partir d’ahí, decidisc que vull compartir i transmetre la meua experiència i passió per l’atletisme als atletes més joves, i és quan comence com a entrenador en el Safor. En eixa època el club apenes tenia 30 xiquets i quatre monitors. Àlex Blasco i Toni Herreros no van dubtar en cap moment, i em van obrir les portes del club i de l’escola.

¿Té alguna «espineta», algun campionat al que li haguera agradat arribar i no va poder?
-No haver participat en els Jocs Olímpics d’Atenes 2004. En 2003 vaig quedar tercer d’Espanya absolut, en 2004 em vaig lesionar una setmana prèvia al campionat d’Espanya, quede cinqué i portaven a Atenes als quatre primers, per tant em vaig quedar fora. Va ser un «pal» prou gran. Ho vaig intentar de nou als Jocs Olímpics de Pekín 2008, i malgrat ser de nou tercer d’Espanya absolut, no ens vàrem classificar en no tindre la mínima de participació al 4×400.

¿Com ha evolucionat el CA Safor Teika i la seua escola en els darrers anys?
-Pel que he pogut averiguar, a mitjans dels 90 el Safor amb Toni Herreros i Pepe Clavier al capdavant tenia un gran nivell d’atletes d’elit, però és cert que en la base va patir una travessia en el desert fins a mitjans dels anys 2000. Herreros va mantindre l’estela del club, en eixe temps d’inestabilitat, si no haguera sigut per ell el club possiblement hauria desaparegut.
Quan jo entre comença una altra època totalment diferent perquè una de les meues motivacions principals era fer un club competitiu des de la base.
En 2012 vaig passar a coordinar l’escola i és quan creem el grup de «pares», el de tecnificació, ampliem grups i horaris en Gandia, augmentem les escoletes perifèriques i comencem a establir relacions de col·laboració amb altres entrenadors i clubs de la província per a fer un projecte esportiu conjunt. Inclús es dóna un salt a nivell tecnològic, ja que aprofitant els meus coneixements de programació, cree un programa informàtic per a portar tota la gestió i control del club, que vaig batejar com a «Safor Manager». També va ser important el recolzament dels patrocinadors, tant els mes menuts com el nostre principal Teika.
Paral·lelament la Cursa de la Dona i el 10K Nocturn comencen a créixer tot just a partir d’eixos anys, donant-li un suport econòmic al club i escola. A més, el club s’ha professionalitzat, amb la creació de la figura del gestor o gestora esportiva, on va començar Àngel Vitora, seguit per Anna Blanco i en la actualitat amb Lidia Balada.
Hui tenim una de les escoles d’atletisme més nombroses de la província i som l’únic club de la província de València que té dos equips absoluts en lliga nacional, el masculí i el femení, tot un referent de l’atletisme valencià. Fa vint anys en la pista de Gandia apenes hi havien xiquets i hui la situació és totalment la contrària.

¿L’època actual supera al nivell de l’atletisme de Gandia de principis i mitjans dels anys 90?
-Jo crec que sí. És cert que va eixir una generació molt bona d’atletes i d’entrenadors a la ciutat en aquella època. A més, van saber aprofitar que el Valencia CF es va desfer de la seua secció d’atletisme, i això va permetre al CA Safor aglutinar als millors atletes de la província, que junt amb suport econòmic de l’empresa MicroStandard, van fer un equip molt potent que va estar prop de pujar a la màxima categoria de l’atletisme espanyol d’aleshores.
En 1993 es va celebrar a Gandia el Campionat d’Espanya Absolut d’Atletisme a l’Aire Lliure. Però eixa època d’esplendor va durar uns pocs anys, fins que el patrocinador va deixar de col·laborar, i els atletes fitxats van deixar el club, i no tenien una base forta darrere per a sostindre aquell projecte.
Hui a Gandia hi ha més atletes que despunten en diverses disciplines, i que han crescut des de la base, trobe que eixa és la diferència. Per tant, l’atletisme gandià està molt millor que fa 30 anys. Ara bé, seria ideal concentrar les energies en un mateix club, no tindre a tres entitats diferents o atletes locals en altres clubs foranis. En els últims anys hem tingut una certa aproximació amb el Garbí, que és filial nostre en campionats d’Espanya i els dos clubs ens beneficiem d’esta col·laboració. Ara mateix li diria que el Safor és el club més valencià que competix en lligues nacionals, on la gran majoria de les llicències són d’atletes valencians, a diferència d’uns altres clubs com el Fent Camí, el València CA, o el CA Playas de Castelló, que si tenen la majoria d’atletes d’altres comunitats. Nosaltres tenim com a principal objetiu ser un club de formació d’atletes des de la base però tampoc tanquem la porta a qualsevol atleta valencià que vulga vindre.

¿Alguna vegada li ha tocat convéncer o retindre a algun jove que ha volgut deixar-se l’atletisme quan encara tenia potencial?
-Sí, moltes vegades. Hi ha alguns que els agrada més el futbol però han continuat en atletisme i han comprovat que tenen més èxits en este esport. Hi ha dos situacions crítiques. Una és que quan passen a Batxillerat, especialment en 1r i 2n, i per les proves de la PAU. S’agobien amb els estudis, però atenent en classe i amb una bona gestió del temps és possible compaginar-los amb l’esport, inclús a nivell professional. I un altre és quan van a la universitat, perquè canvien de ciutat i encara que continuen practicant atletisme els entrenadors no estan tan pendents d’ells com ací a Gandia.

¿Quina temporada li agrada més, l’aire lliure o la pista coberta?
-Aire lliure, sense dubte, perquè estan totes les disciplines en la pista, veus a tots en acció, llançadors, obstaculistes, saltadors, fondistes, marxadors… L’atletisme és, sobretot, aire lliure.

Des del punt de vista del companyerisme, imagine que les competicions per equips ajuden a fer més pinya…
-Sí, per a ells és molt gratificant fer un viatge en autobús per exemple, portar el bombo, les proves de relleus, arribar a l’estadi i fer pinya en la grada…. A més, per a aquells atletes que no poden aconseguir mínimes individuals per als campionats d’Espanya, les competicions d’equip són la seua motivació, en sentir-se valorats e importants per a l’equip. Molts atletes de fóra vénen al Safor perque la seua il·lusió és competir en les lligues de clubs, ja que en els seus clubs no tenen eixa possibilitat. Un dels punts forts de la nostra escola d’atletisme és eixa, fomentar l’esperit d’equip i companyerisme des de ben menuts.

¿Fins a quina edat creu que un home i una dona poden ser competitius en atletisme?
-Mentre dure la motivació i l’ambició, i les circumstàncies personals i de salut, clar, no hi ha límit. Inclús ara que ja hi han molts campionats màsters, un pot ser competitiu tota la seua vida.

¿Com es troba l’atletisme femení?
-En general, jo crec que actualment molt bé. I pel que fa al Safor, en el club sempre l’hem impulsat, no sols en els darrers anys que sembla que estiga més en àuge. La igualtat forma part del nostre «ADN», és un aspecte que des de sempre hem tingut en ment, inclús hem tingut més xiques que xics en escola i competicions. I hui en dia tenim als dos equips absoluts, masculí i femení, en Primera Divisió.

¿Com estan les instal·lacions municipals de Gandia? El Govern local ha anunciat la reforma del tartan…
-La pista de Gandia té ja quasi 30 anys, necessita arrancar-la tota i posar un paviment nou, no només arreglar els desperfectes com van fer fa uns anys. Hi ha problemes d’humitat en el terreny, pel lloc en el que està. Per altra banda la grada també està deteriorada, amb goteres, i seria convenient renovar-la, millorar vestidors i fer alguna sala de musculació. La «vídeo-finish» és molt vella. La pista no està preparada per a fer campionats d’Espanya, i els fem malgrat els informes negatius que rebem. A més, cada dia té molt de tràfic de gent, entre els atletes, els populars, les escoles… Cal millorar el servici de manteniment que en el darrer any ha sigut molt limitat.

¿Com pot compaginar la seua vida personal i professional amb tot el que comporta el club i la federació valenciana?
-Amb molta organització, aprofitant al màxim el temps i sobretot amb molta passió pel que faig. També delegant determinades funcions en gent del club i entrenadors, als quals els agraisc tota la feina que fan.  / Josep Camacho.