Celia Olcina: ‘El projecte d’atletisme està donant els fruits, hem notat l’evolució dels xiquets’

Des de fa ja cinc temporades el Club d’Atletisme Safor Teika, l’Associació de Familiars de Persones amb Trastorn de l’Espectre Autista en la Safor (Astea), i la Fundació Mira’m col·laboren en una iniciativa que ajuda als joves amb esta patologia en la seua teràpia, practicant esport. Es demostra que l’atletisme també pot ser un esport inclusiu. Ens ho conta la presidenta d’Astea Safor, Celina Olcina.

Celia Olcina, en la pista d’atletisme de Gandia.

 

¿Com va sorgir la idea de què els xiquets practicaren atletisme en el club?
Hi havia pares que apuntaven als xiquets a activitats esportives però després es donaven compte que no estaven adaptades, els xiquets no eren capaços de seguir al grup, es perdien… per tant els retiraven. Sabíem que en altres ciutats es feia l’atletisme adaptat, i ho vam proposar al club. La Fundació Mira’m i la nostra associació vam assessorar i formar als monitors sobre autisme, i començàrem.

 

En els entrenaments participen una vintena de xiquets entre 6 i 19 anys. ¿Practiquen totes les disciplines?
Sí, els xiquets fan quasi de tot, adaptat al seu cas; curses, llançaments, tanques, jocs en grup… Tenim també alguns xics majors de 19 anys. Hi ha un grup principal d’entrenament, que queden divendres a la vesprada en la pista. Els seus monitors són Fran Beneyto i Alba Llopis, ajudats per voluntaris de l’associació. També hi ha xiquets que poden integrar-se en les classes habituals de l’escola. La funció del monitor és marcar l’activitat, hi ha xiquets que poden fer-la assoles, i uns altres que requereixen estar acompanyats per voluntaris. Tenim xiquets de Gandia, Oliva, Tavernes, Bellreguard… Les portes estan obertes a tots els qui vulguen participar.

 

Panell d’anticipació que porten alguns xiquets.

¿Quins beneficis els reporta?
És un complement molt important a la seua teràpia, sobretot perquè adquireixen més habilitats socials i coordinen millor els moviments. S’ha notat l’evolució respecte de la primera temporada, hi ha hagut un avanç tant esportiu com en el seu caràcter i predisposició per a vindre a entrenar. Els agrada, i fins i tot els ha despertat un esperit competitiu.

Alguns porten com una cartilla penjada al coll. ¿Què és?

Els que més ho necessiten porten el que s’anomena un panell d’anticipació, que és com una cartilla on tenen apuntades en pictogrames les activitats que realitzen durant la setmana, entre elles l’entrenament en la pista d’atletisme.

 

¿Quines altres activitats fa l’associació?
L’associació va nàixer en 2011. No tenim seu ni hem demanat ajudes públiques, però comptem amb el recolzament de l’Ajuntament de Gandia quan ho hem necessitat, per exemple, per a reunir-nos en algun local. Des de fa tres anys també tenim grups d’entrenament de natació en la piscina d’Oliva, amb l’ajuda del respectiu Ajuntament. Fem algunes iniciatives modestes per a recaptar fons i sensibilitzar, com el Festival de Rock Solidari que organitzem el mes de desembre al pub Dublín, de la platja de Gandia. Una manera ràpida de posar-se en contacte amb nosaltres és a través del perfil de Facebook.

 

Amb els monitors i voluntaris en una de les classes del divendres.

 

¿Creu que la societat està informada i conscienciada sobre l’autisme?
Trobe que sí, cada vegada es produeixen menys situacions de rebuig. Des de fa un anys la façana de l’Ajuntament de Gandia s’il·lumina de blau, el color que identifica a este moviment, amb motiu del Dia Mundial de l’Autisme, el 2 d’abril. Ara bé, la falta de recursos públics és el principal problema amb què tropessem, perquè si sabem d’autisme però no tenim mans per poder-lo atendre ens quedem igual.

 

El TEA sol manifestar-se durant els tres primers anys de vida. ¿Hi ha suficients recursos públics per a detectar-lo i tractar-lo?
Els primers anys de vida són fonamentals per a tractar el TEA. Però en la Comunitat Valenciana els centres d’atenció primerenca estan saturats, no donen prou places, es donen altes abans dels 6 anys, i hi ha poques sessions, dos o tres a la setmana, que no arriben a l’hora, i això és insuficient. A més han d’estar especialitzades en autisme, perquè no tenen les mateixes necessitats que els xiquets amb Síndrome de Down o una malaltia mental, per exemple. Com més ajuda tinguen de menuts més fàcil serà la seua vida adulta. És cert que hi ha protocols sanitaris o educatius, però són unes guies de bones pràctiques que paradoxalment no es porten a la pràctica. Per tot açò està lluitant prou la Plataforma Defensa TEA, que recentment va presentar una queixa davant el Síndic de Greuges per la falta de resposta i compromís del Consell cap al nostre col·lectiu. Les famílies demanem que el Consell destine fons per a l’Estrategia Nacional de l’Autisme, aprovada en 2015.

 

¿El sistema educatiu actual és inclusiu amb xiquets amb TEA?
Hi ha xiquets escolaritzats des de col·legis ordinaris a centres d’educació especial, depenent del seu espectre. Per tant hi ha xiquets que sols necessiten una xicoteta ajuda per a integrar-se, sobretot en aspectes socials, i uns altres que requereixen la màxima atenció, perquè tenen problemes de llenguatge. Però la situació ideal és que no estigueren tan segregats, i poderen compartir escolarització en els centres ordinaris, és una qüestió de posar recursos econòmics.

 

Durant la passada Fira i Festes de Gandia hi hagué algunes vesprades sense soroll en el recinte firal, pensant en els xiquets autistes. ¿Com va anar esta experiència?
La veritat és que molt bé, van ser unes hores les vesprades dels dies 4 i 10 d’octubre. Normalment no poden gaudir de la fira, ni ells ni els familiars, i esta vegada, gràcies a l’acord entre l’Ajuntament i l’Associació de Firers, van poder pujar a les atraccions, uns altres no van voler, però almenys tots van estar en eixe ambient. Són xicotetes coses però que fins a eixe moments els xiquets no havien pogut fer, pel soroll. / J. C. 

Etiquetes:  ,