Iván Martínez combina la doble faceta d’entrenador i atleta. Pel que fa a la seua trajectòria esportiva, sempre dins de les carreres curtes de velocitat, va ser campió d’Espanya universitari en 100 m amb la Universitat de València, bronze en categoria Sub23 (promesa) i s’ha penjat tres medalles nacionals absolutes en la prova de relleus 4×100. La temporada passada amb el CA Safor Teika va formar part de l’equip masculí que va aconseguir l’ascens a Primera Divisió. Entrena als cadets de l’escola i també al grup de tecnificació del sector de bots horitzontals, este últim de categoria cadet fins a absoluta.

¿Quines han sigut les sensacions en este retorn a la pista d’atletisme després del confinament?
-D’una banda, motivador, perquè vam tornar a vore als atletes, I comprovar que estaven bé. A més, van mesurar el seu estat de forma física. Molts han continuat entrenant a casa, dins de les seues possibilitats, però és cert que els botadors necessiten una infraestructura i uns artefactes que a casa és impossible. Alguns han perdut condició física, però no la tècnica. Encara no està clar si es reprendran les competicions oficials, per tant, els hem dit que no s’obsessionen per les marques, que gaudisquen, I en el cas de preparar algun campionat tenim mesos per davant. Són entrenaments suaus, no anem a buscar el límit, perquè esta modalitat és molt explossiva, i no volem tindre cap lesió.

¿Com van viure els atletes el confinament en les cases, a nivell esportiu?
-A casa els ha costat prou motivar-se, perquè als botadors tampoc els van servir massa els permisos per a eixir a córrer. Per això la tornada a la pista ha sigut fonamental.

És capità de l’equip masculí i va estar en aquella fase d’ascens a Primera Divisió, a Valladolid, la passada temporada, en els relleus 4×100. ¿Quins records té?
-Molt emocionat, tot i que ens vam col·locar en els primers llocs des de les primeres proves. Com a atleta sols vaig córrer el relleu, però la tensió gran va ser com a entrenador, perquè jo tenia a xiques I xics competint en llargada i triple. En el relleu 4×100 vaig tindre un error garrafal, perquè se’ns va caure entre la primera I segona posta, I això va fer que no sumàrem punts en eixa prova I es decidira tot en el 4×400. Però afortunadament teníem un 4×400 brutal. També van seguir l’evolució de les xiques a Sória, que ja ho havien intentat més voltes, amb el problema de no poder estar allí aconsellant-les. Els dos equips eren molt competitius.

El coronavirus ha trastocat la temporada, però sembla que sí hi haurà lliga de clubs. ¿Seria partidari de participar?
-Bé, això ho ha de decidir el director tècnic del club, avaluant els riscos i els beneficis. També dependrà molt si la participació és obligatòria o voluntària, si hi ha o no ascensos i descensos… L’objectiu trobe que seria mantindre’s en la categoria.

Combina la doble faceta d’atleta i d’entrenador…
-Sí, però la competició ja me l’agafe com a diversió, més que res per a ajudar al club en algunes proves, en campionats per equips… Alguna vegada ha passat que estava mirant als meus atletes botar, i el jutge cridant-me per a posar-me al “taco”.

Entrena a atletes com Iván Duarte i Claudia Martínez, que han tingut grans resultats en campionats d’Espanya.
-Sí, als dos els vaig agafar des de categoria cadet. Han sigut finalistes en campionats d’Espanya en quasi totes les categories. Els dos han tingut lesions llargues que els ha impedit fer algunes mínimes, però ja estan recuperats. Iván té molta qualitat, però com tots els bons atletes, amb això no és prou, i s’ha de completar amb treball, esforç i constància, dins i fora de la pista. Ell va ser subcampió d’Espanya en llargada cadet, i més recentment, promesa. A Claudia, després d’alguns debats entre entrenadors li vam vore un perfil més de saltadora. Ella fa llargada i triple, fins i tot en els nacionals, cosa que té més mèrit. Té molt de recorregut encara i és molt polivalent.

¿Hi ha pedrera en l’escola per a esperar més títols nacionals en els pròxims anys?
-L’evolució i creixement de l’escola en els darrers anys ha sigut impressionat. En les categories inferiors no apliquem una metodologia competitiva, concebim l’atletisme com un joc. Quan són més majors, per exemple, cadets, tots volen ser medallistes nacionals, però, per a mi el major premi és vore com evolucionen i gaudeixen els meus atletes des de la base. La meua filosofia és no “matxacar-los”, primer que es formen en la tècnica. ¿Tenim volum i qualitat en l’escola? Sí, però que arriben o no dependrà de molts factors, principalment, d’ells mateixos i la seua capacitat de sacrifici.

¿Per què funciona tan bé l’escola?
-A banda de la confiança dels pares, pense que tots els entrenadors del Safor treballem com un equip, compacte, amb bona comunicació. No sóm uns entrenadors profitosos, pensem en el bé comú del club, i en el de l’atleta. I una figura clau és la de David Melo, perquè Ii dedica moltes hores a coordinar-ho tot, preparar els campionats, tota la logística, els horaris… El poc de temps lliure que té el dedica a estes tasques, I això és un treball molt sacrificat que no es veu, però que valorem els entrenadors.

Quant als pares, és comprensible que animen als seus fills a progressar en l’atletisme, però de vegades si són massa insistents poden provocar l’efecte contrari..
-La veritat és que tenim sort que la immensa majoria dels pares confien en els entrenadors, i es limiten a fer el seu paper de pares. Estan molt involucrats, es preocupen, els motiven… però ens deixen a nosaltres les decisions en l’àmbit esportiu, que al remat, com he dit adés, en última instància és la de l’atleta. No obstant, sempre estem oberts a escoltar-los. No és recomanable pressionar als xiquets per a ser competitius. Afortunadament, trobe que l’atletisme inculca uns valors diferents a uns altres esports, sense baralles, ni insults.

Enguany els monitors no s’han pogut acomiadar dels xiquets, tot i que el club els ha fet arribar un diploma d’agraïment. ¿Confia en què el pròxim curs es puga reprendre amb una certa normalitat?
-¡Això esperem! Jo anime als pares a continuar matriculant als seus fills, també als de nou ingrés, quan s’òbriga el termini. Estos dies en la pista estem comprovant que es pot practicar esport d’una manera segura, I si s’han de prendre més mesures, doncs, que es faça, però la vida i l’esport han de continuar.