La fidelitat de Pau Roig al CA Safor Teika està a prova de bombes. Des que va canviar el bàsquet per l’atletisme mai ha estat en altres clubs. En la seua època d’atleta, a més, li va donar temps per a traure’s una carrera universitària. Després, va aparcar l’atletisme per a treballar i traure’s una oposició. Actualment és topògraf a l’Ajuntament de Gandia. Pel camí també es va casar i actualment té dos fills, un xic de 14 anys i una xica de 10 anys.

¿Com està portant esta nova manera d’entrenar extremant les precaucions front al coronavirus?
-Ens hem adaptat bé, perquè els exercicis de baixa intensitat es poden fer amb mascareta, als atletes no els resulta complicat, a més ja estan acostumats a portar-la en classe. A banda, jo intente separar-los més. Són un ‘grup bombolla’ perfectament coordinat, i ja saben el que han de fer.

¿És possible en atletisme entrenar sense contacte físic entre els companys?
-Sí, sí, perfectament, perquè és un esport individual. Enguany hi ha tècniques que no he treballat, per exemple el baló medicinal. Però la resta de séries es poden fer sense problemes: multibots en tanca, escales…

¿Com es va iniciar en l’atletisme?
-Doncs jo vaig començar practicant bàsquet, entre els 10 i els 16 anys, en el club de Manolo Valls, el Bàsquet Safor. Isma Cantó buscava gent en els centres educatius per a formar una escola de bàsquet. Va ser el preparador físic del club qui em va proposar practicar atletisme. Així es com vaig entrar al Safor, a mitjans dels anys 90, entrenant fons amb Toni Herreros, que va ser sempre el meu entrenador.

¿Quin paper va tindre Herreros en la seua formació esportiva?
-Importantíssim, Herreros va ser com un pare. Van ser moltes hores, era una persona molt carinyosa amb mi, tot i que ja tenia a esportistes que destacaven. L’acollida en el grup va ser increïble.

¿Quins records té aquella experiència internacional Sub23, en l’europeu de Göteborg?
-Molt bons. Jo tenia 22 anys. Vaig aprendre molt en la concentració prèvia a Segòvia, amb atletes de gran nivell, també absoluts, i després a Suècia amb atletes d’uns altres països.

¿Hi ha alguna medalla que li haguera agradat guanyar i no va poder?
-¡Alguna d’or! Perquè sempre m’he quedat amb la plata en campionats d’Espanya…

¿I per què es va retirar de la competició?
-La Universitat la vaig compaginar, però quan vaig acabar em vaig posar a treballar, era una oportunitat laboral molt bona, i també vaig optar a unes oposicions. La dedicació que havia de tindre com a atleta d’elit ja era molt gran, requeria entrenar matí i vesprada. Per tant, havia de decantar-me. Al remat, jo concebia l’atletisme com una afició.

¿I com va ser això d’entrar com a entrenador?
-El meu fill venia a l’escola d’atletisme, i mentrestant per a fer temps, jo me n’anava a rodar,  a córrer, perquè en aquell moment no hi havia escola d’adults. Un dia, farà 10 anys, David Melo m’ho va proposar, i fins ara.

Aquella època daurada per a l’atletisme gandià de finals dels 80 i anys 90 ha sigut superada en la darrera dècada, almenys pel que fa a presència en campionats d’Espanya. ¿Quins factors creu que han intervingut?
-En primer lloc, jo crec que la moda de les curses populars, del “running”. Després, ara tenim a entrenadors molt més preparats, més especialitzats per cada disciplina. Els entrenadors poden dedicar una atenció més personalitzada, i els atletes arriben més lluny. I una escola més nombrosa, més extensa. Que hi haja una bona base és importantíssim perquè tens a més xics i xiques per a configurar un equip. És la millor garantia perquè un club arribe lluny, i crec que el Safor ho està aconseguint, perquè a més té una bona organització.

¿Es poden aconseguir grans resultats amb atletes de la comarca?
-Jo crec que sí, però com he dit adés, per això has de tindre una escola molt potent. Perquè a la llarga també és un estalvi dels diners que suposen els fitxatges de fora. Sempre hi haurà alguna mancança, però primer ha de ser la gent de casa. A més, com a entrenador el més satisfactori és agafar un xiquet en infantil i que puga arribar a competir en categoria absoluta.

Del seu grup d’atletes han eixit medallistes nacionals, com Josuer Amando Rosero o Ángela Casanova. ¿Quin és el secret per a detectar eixe potencial?
-Em done compte com van progressant en la pista, però al final l’èxit està en el treball que fan els atletes cada dia. En el cas d’ells dos, jo crec que ells tenen ganes de seguir competint, els encanta l’atletisme i volen arribar més lluny.

¿Com es pot convéncer a un xic o xica que té potencial a què aposte per l’atletisme professional, sense que això li perjudique als estudis o al treball?
-A vore, jo sóc el primer exemple que els done, perquè he sigut atleta internacional, i al mateix temps he estudiat una carrera a València. Tot és compatible, el més important és organitzar-se bé el temps. I tindre sacrifici i constància.

Vosté mai ha canviat de club, ni com a atleta ni com a entrenador. ¿Per què?
-Perquè el Safor m’ho ha donat tot, moltes alegries, viatges… i sent la necessitat de tornar tot això tirant una mà com siga. Jo vaig arribar al club de mans de Toni Herreros, i a l’igual que ell, la meua vida està lligada al Safor.

Quan es recupere la normalitat després d’esta pandèmia, ¿quin futur li veu al grup de tecnificació? 
-A nivell col·lectiu els xics estaran en Primera Divisió i el més important és mantindre’s, i les xiques esperem que a la pròxima pugen, però serà complicat, perquè estem parlant dels millors clubs d’Espanya.

Per últim, ¿què li ha aportat l’atletisme?
-M’ha ensenyat moltes coses que he pogut aplicar a la vida, l’esforç, la constància, la planificació, la concentració… En la meua època era un esport més individual que ara, entrenava pràcticament assoles, per exemple quan estava a València no tenia a ningú que em controlara, però les séries les havia de fer igualment. / Text i foto: Josep Camacho.