Com a corredora popular, a més de recórrer la Safor i la Marina en diferents proves, destaca la seua participació en dos edicions de la marató de València, en 2008 i en 2011. Últimament està un poc allunyada de l’esport, perquè arrossega una lesió del peu i perquè està preparant-se unes oposicions.

¿Com van ser els seus inicis en l’atletisme?
-Quan tenia 11 o 12 anys i cursava 6é d’EGB en Carmelites ja m’agradava córrer. Participava amb el col·legi en el cross escolar, que es feia al recinte firal, també al parc de Sant Pere o en el parc del País Valencià. Ara el fan a la pista d’atletisme i encara que així es pot controlar millor als xiquets, no és tan bonic com abans. Però, com deia, vaig fer una passa més i em vaig apuntar a l’escola municipal d’atletisme, aleshores no estava el club fundat com a tal. L’escola la portava Peio Quadra, i la meua evolució va ser molt gran, cosa que em va motivar molt.

¿Com recorda aquella època, finals dels anys huitanta…?
-Pels voltants de 1988 hi havia molts atletes de categories inferiors perquè Toni Herreros estava al CP Sant Francesc de Borja, Toni Puig al Mondúver i Andrés Denia al CEIP Cervantes, i buscaven a xiquets en eixos centres per a practicar atletisme i anar formant el club. També Xavi Estruch, mestre d’Educació Física de Carmelites, que també va ser dels presidents. Érem una generació d’atletes, no de la primera època, però diríem la continuació, abans del «boom» de l’escola del club i de les curses populars; per exemple Àlex Blasco, Luismi Sabater, Juan Luis Llácer, els germans Neus i Benjamí Giner, Carmen Pemán, Bea Bosch. Maria Amparo Torres i «el grup de Xeraco»… Segur que em deixe a molts perquè tinc poca memòria… El principal patrocinador era el Microestándar. Però en la pista hi havia un grup reduït d’atletes, no tants com ara. Els saltadors els entrenava Peio, els llançadors, Pepe Clavier, els velocistes Toni Puig, i els de migfons i fons Toni Herreros i Andrés Dénia.

I comença a anar als campionats…
-Sí. Recorde amb molt de carinyo els campionats de cross. Una competició mítica i cita ineludible en el calendari era anar al del Pinar, en el Grau de Castelló. A més, les xiques vam disputar per primera vegada un ascens a Primera Divisió en el Campionat d’Espanya de Clubs. Va ser en 1997 a Cartagena, jo anava de suplent de 800 i 1.500.

Després de promesa ja va deixar les competicions professionals i es va orientar més cap a les curses populars…
-Sí. Mari Carmen Navarro i jo ens recorríem tota la contornada fent curses populars, sobretot a l’estiu, tots els caps de setmana i també entre setmana. Ens feia goig agafar la samarreta, però com en aquella època apenes participaven dones en les curses els organitzadors no tenien pràcticament talles ni patrons de dona, i les samarretes ens paraven de camisó… Fa vint anys anàvem a les curses del Circuit de la Marina, perquè no estava el de la Safor, i precissament en una d’eixes curses és on vaig conéixer al qui després seria el meu marit, Emilio Abargues, i que també es va apuntar al Safor.

També va tindre una etapa en la directiva del Safor.
-Sí, vaig ser dos anys vocal i dos més secretària, farà uns 15 anys d’això. En eixe moment va començar a gestar-se la Cursa de la Dona. Després, a partir de 2007, vaig estar vivint uns anys a Eivissa.

¿Com creu que ha canviat el club en estos anys?
-Trobe que s’ha professionalitzat molt, i era precís, per la magnitud que estava assolint, i l’auge de l’esport popular i els hàbits de vida saludables. Hui en dia la pista està plena de xiquets i joves pràcticament tot l’any, però en la meua època a partir d’abril allí no acudia «ni Cristo»… A més hi ha un bon equilibri entre populars i tecnificació. Esta última part és importantíssima, un atleta vol un club on hi haja bon ambient i en el qual puga competir i superar-se, i si no el troba ací, se n’anirà a un altre. La pista és molt exigent. En les curses pots anar amb el ritme que vulgues. Cadascú ha de saber en quin nivell físic està. Són conceptes molt diferents. / Josep Camacho. Fotos antigues: Col·lecció Amparo Villar.